DESRATITZACIÓ
RATA COMUNA
Nom vulgar: Rata comuna
Nom llatí: Rattus norvegicus
Ordre: Rodentia
Família: Muridae
Mida en mm: 172–262 (cap i cos) 149–222 (cua)
- RECONEIXEMENT
- DETECCIÓ i SEGUIMENT
- DANYS i PROBLEMÀTICA SANITÀRIA
- CICLE BIOLÒGIC
- MESURES CORRECTORES i/o PREVENTIVES
- MESURES DE CONTROL ACTIU
- OBSERVACIONS
Aquesta rata té una aparença robusta, i un pes entre 200–500 g (Foto 1). Els adults presenten una coloració grisa–marronosa a la part dorsal, i grisa i blanquinosa a la part ventral. En els individus vells, la part dorsal adquireix una coloració vermellosa. La part anterior del cap la té arrodonida, els ulls petits, les orelles petites i arrodonides, que no arriben mai als ulls quan es tiren endavant, i densament cobertes de pèls (Foto 2 i 3). La cua és més curta que la suma del cap i el cos i està coberta de pèls curts i rígids. Els individus adults d’aquesta rata es podrien confondre amb els de la rata negra (Rattus rattus) o els individus joves amb ratolins domèstics (Mus musculus). Es poden diferenciar veient la figura 1.
Figura 1: Diferències entre la rata comuna, la rata negra i el ratolí domèstic
Els excrements de la rata comuna tenen una longitud entre 18 i 20 mm i els extrems són arrodonits (Foto 4); aquests excrements es podrien confondre amb els d’altres rosegadors, com la rata negra, malgrat que els d’aquesta última són més petits (12–13 mm) i tenen els extrems punxeguts (figura 2).
Figura 2: Diferències entre excrements
Per detectar la presència de la rata comuna, es poden observar els símptomes següents:
- Marques de rosegades o forats en diverses estructures.
- Excrements de longitud entre 18–20 mm i els extrems arrodonits (figura 2). Els excrements frescos són tous i humits, mentre que els excrements vells són secs i durs.
- Petjades, generalment amb unes empremtes anteriors més petites amb 4 dits, i altres, de més grans, amb 5 dits. Per detectar l’activitat dels rosegadors es pot espolsar amb farina el terra per on se sospita que hi ha activitat i, si hi ha rates, se’n podran observar les petjades.
- Sendes i caus a l’exterior i/o marques de greix per fregament a les superfícies verticals dels racons per on acostumen a passar les rates a l’interior de les edificacions.
- Aliments menjats: la rata comuna prefereix la carn, el peix i els cereals, mentre que la rata negra s’estima més la fruita, les verdures i els cereals.
- Sorolls que produeixin les rates quan rasquen, roseguen o lluiten durant la nit.
Els rosegadors són reservoris d’un gran nombre d’organismes infecciosos, els quals, si es transmeten a l’home o a poblacions d’animals domèstics, poden causar diverses malalties com són ara, entre altres:
- La pesta transmesa a través de les puces.
- El tifus transmès a través de les puces i possiblement a través dels excrements i l’orina.
- Diverses febres transmeses per mossegades de rates o a través de paparres.
- Hantavirus per la presència d’orina de rata a l’aigua o als aliments.
- La triquinosi per menjar carn de porc poc cuinada.
- La salmonel·losi per contaminació d’aliments per excrements de rata.
- La toxoplasmosi per menjar carns poc cuinades, o contacte amb terra, aigua o aliments contaminats.picada de mosquits flebòtoms.
- La leishmaniosi per la picada de mosquits flebòtoms.
- Els àcars de les rates que donen lloc a dermatitis quan ataquen persones.
El cicle reproductor d’aquesta rata varia en funció del seu tipus de vida. A les zones urbanes, on troba refugi, amb un ambient estable amb una temperatura òptima i la presència constant d’aliments, tenen una activitat sexual constant al llarg de tot l’any.
Arriba a la maduresa sexual als 2–5 mesos d’edat i les femelles tenen una gestació mitjana de 23 dies (21–25). Les rates en néixer són cegues i no tenen pèl; el pèl apareix aproximadament el setè dia i els ulls s’obren al cap de 12–14 dies.
La mitjana d’embrions per gestació és de 8 (poden variar entre 6 i 22) i una femella pot tenir entre 3 i 12 gestacions l’any. En condicions naturals, els adults viuen generalment entre 6 i 12 mesos, malgrat que en captivitat poden viure molt més temps.
Una rata comuna requereix entre 21 i 28 g d’aliment i entre 15 i 30 ml d’aigua cada dia, i produeix entre 30 i 180 excrements i 16 ml d’orina al dia.
Malgrat que la rata comuna és omnívora, prefereix la carn, el peix i els cereals. Quan una rata troba una font d’aliment que li agrada, en menjarà fins a atipar-se, i tornarà al mateix lloc en successives ocasions. Les rates també necessiten una font directa d’aigua. La rata comuna es desplaça fins a una distància de 30–50 m per buscar aliment i/o aigua.
Les rates tenen principalment hàbits nocturns, posseeixen una visió molt limitada i són cegues als colors, però l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte (pèls del bigotis) estan molt desenvolupats. Corren, escalen, salten (entre 0,6 i 1 m) i neden molt bé, fins i tot, poden cabussar-se sota l’aigua durant 30 segons. Malgrat que constantment exploren el seu entorn, són molt cauteloses i desconfien de qualsevol objecte nou o canvi del seu entorn.
Aquesta rata, a diferència de la rata negra (Rattus rattus), té costums excavadors, per això, a l’exterior, la rata comuna prefereix nidificar fent caus al terra, al llarg de terraplens (de rius, vies del ferrocarril, etc.), piles de runa, sota lloses o planxes concretes, etc. Els caus tenen al menys un orifici d’entrada i un orifici tancat de sortida d’emergència, que sovint s’oculta sota herba, runa, etc. Com que són animals socials, és freqüent trobar diferents caus en una àrea concreta.
Perquè aquesta rata pugui passar a l’interior de les edificacions necessita obertures, almenys de 12 mm. A l’interior, usualment nidifica a les parts inferiors de les edificacions (soterranis) on acumulen runa o mercaderies perquè no siguin molestades.
Aquestes mesures es basen principalment en mètodes d’exclusió i sanejament.
Exclusió
Els mètodes d’exclusió consisteixen a modificar l’estructura de l’edifici per prevenir l’entrada de les rates. Qualsevol obertura superior a 12 mm s’haurà de tapar amb materials resistents a les rates. Marges de portes i finestres, orificis d’entrada de canonades, orificis de ventilació, etc., són possibles punts d’entrada de les rates a les edificacions i, per tant, s’hauran de protegir. Els desguassos de les edificacions també són punts on hi ha d’haver sifons que evitin l’entrada de les rates.
Sanejament
El sanejament és l’altra mesura preventiva per a un correcte control de les rates. Les rates, com tots els animals, tenen tres requeriments primaris per viure: aliment, aigua i refugi. L’eliminació d’alguns o de tots aquests requeriments forçarà les rates a marxar.
Retirar els materials de rebuig com ara runa, piles de restes de fustes, fullaraca o restes dela poda d’arbres, piles de sacs vells, maquinària gran abandonada (tractors, remolcs, cotxes), piles de llenya, etc., reduirà molt els llocs on les rates es puguin refugiar. Igualment, mantenir els aliments per als animals de companyia o altres aliments en contenidors de metall o vidre, recollir la fruita caiguda dels arbres que envolten l’edificació, mantenir els contenidors d’escombraries tapats, etc., evitarà que les rates obtinguin l’aliment.
Trampes
Hi ha diferents tipus de trampes per controlar les rates: el clàssic parany, les trampes de captura múltiple en viu i les trampes adhesives.
Les trampes s’han de col·locar en els llocs que freqüenten. Com que les rates són animals de costums fixos acostumen a passar pels mateixos llocs i és en aquests punts on cal situar les trampes. Com ja s’ha comentat anteriorment, les rates són molt cauteloses i desconfiades, per això pot passar ben bé una setmana abans que la rata no s’aproximi a la trampa. En moltes ocasions la presència d’aliment, com ara sardines de llauna en oli (especialment atractives per a la rata comuna), pot fer que la rata caigui més ràpidament dins la trampa.
Ultrasons
Els ultrasons s’utilitzen actualment en el control de poblacions de rosegadors, però la seva aplicació té nombrosos problemes. Els animals es poden acostumar a l’ultrasò. Els ultrasons no poden eliminar les poblacions de rates si continuen trobant aliment, aigua o refugi. Els ultrasons són fàcilment reflectits, i es generen llocs on els ultrasons no arriben; d’aquesta manera les rates dirigeixen les seves activitats cap a aquests espais.
Depredadors
Gats i gossos domèstics poden ajudar a controlar poblacions de rosegadors en algunes situacions, però són més efectius prevenint una infestació que eliminant una població de rates ja establerta.
Esquers rodenticides
Els esquers rodenticides, normalment es formulen com a blocs, grànuls, pols o líquids. Aquests últims són molt eficaços on l’aliment per a les rates és abundant. Quant a la seva composició es poden diferenciar entre els anticoagulants, el colecalciferol i l’alfa-cloralosa:
- Anticoagulants. Els anticoagulants interrompen els mecanismes de coagulació de la sang. En funció de la seva forma d’actuació es poden diferenciar dos tipus d’anticoagulants:
- Els de dosi múltiple, en què és necessari que el rosegador mengi de l’esquer diverses vegades perquè rebi la dosi letal. També es coneixen com a anticoagulants de primera generació. Alguns exemples són la warfarina (cumarina) i la clorofacinona (indandiona).
- Els de dosi única, en què per obtenir l’efecte letal acostuma a ser suficient una sola dosi del producte. Alguns exemples són les cumarines de segona generació, com la bromadiolona, el brodifacum i el difenacum.
- Colecalciferol (vitamina D3). És un rodenticida de dosi única i el seu efecte tòxic es basa a provocar una hipercalcèmia.
- Alfa-cloralosa. També és un rodenticida de dosi única que provoca la depressió del sistema nerviós central, mentre que a dosis més elevades s’associa a una hiperexcitació del sistema nerviós perifèric.
Independentment del rodenticida que es faci servir, s’ha d’aplicar de forma segura.
Cal posarlo sempre en àrees inaccessibles per als nens i els animals domèstics. Sempre que es pugui s’ha de col·locar directament dins del cau, en buits de parets o altres espais morts. En cas contrari, se situaran en caixes de seguretat que impedeixin l’accés de persones i altres animals.
La rata comuna és molt agressiva i pot desplaçar la rata negra (Rattus rattus) d’una àrea determinada. No obstant això, en ocasions, totes dues espècies de rates es poden trobar en una mateixa edificació, amb la rata comuna a les parts baixes (soterranis) i la rata negra a les parts més elevades (àtics).
RATA NEGRE
Plaga de rosegadors. Poden transmetre malalties molt importants. Malmeten instal·lacions, aliments,…
Nom vulgar: rata negra
Nom llatí: Rattus rattus
Ordre: Rodentia FamТlia: Muridae
Mida en mm: 176–210 (cap i cos) 184–235 (cua)
- RECONEIXEMENT
- DETECCIÓ i SEGUIMENT
- DANYS i PROBLEMÀTICA SANITÀRIA
- CICLE BIOLÒGIC
- MESURES CORRECTORES i/o PREVENTIVES
- MESURES DE CONTROL ACTIU
La rata negra té una aparença més gràcil que la rata comuna, amb un cos allargat i un pes entre 135–240 g (veure foto 1). Els adults presenten una coloració variable: la regió dorsal pot tenir des d’un color gris fosc, quasi negre, fins al gris vermellós, i la regió ventral, una coloració grisa més o menys clara amb tons groguencs.
El cap es caracteritza per tenir un musell una mica punxegut, uns ulls negres i grans i unes orelles molt grans que arriben a sobrepassar l’ull quan es tiren endavant. La cua és més llarga que la suma del cap i el cos i està pràcticament desproveïda de pèls.
Els adults d’aquesta rata es podrien confondre amb els de la rata comuna (Rattus norvegicus) o els individus joves amb ratolins domèstics (Mus musculus).
Es poden diferenciar veient la figura 1.
Figura 1: Diferències entre la rata negra, la rata comuna i el ratolí domèstic
Els excrements de la rata negra tenen una longitud entre 12 i 13 mm i són punxeguts; aquests excrements es podrien confondre amb els d’altres rosegadors, com la rata comuna, malgrat que els d’aquesta última són més grans (18–20 mm) i tenen els extrems arrodonits (figura 2).
Els rosegadors són reservoris d’un gran nombre d’organismes infecciosos, els quals, si es transmeten a l’home o a poblacions d’animals domèstics, li poden causar diverses malalties
com són ara, entre altres:
• La pesta, transmesa per mitjà de les puces.
• El tifus, transmès a través de les puces i possiblement amb els excrements i l’orina.
• Diverses febres transmeses per mossegades de rates o a través de paparres.
• Hantavirus, per la presència d’orina de rata a l’aigua o als aliments.
• La triquinosi, per haver menjat carn de porc poc cuinada.
• La salmonel·losi, per contaminació d’aliments per excrements de rata.
• La toxoplasmosi, per haver menjat carns poc cuinades o amb contacte amb terra, aigua o aliments contaminats.
• La leishmaniosi, per la picada de mosquits flebòtoms.
• Els àcars de les rates, que donen lloc a dermatitis quan ataquen persones.
Els rosegadors són reservoris d’un gran nombre d’organismes infecciosos, els quals, si es transmeten a l’home o a poblacions d’animals domèstics, poden causar diverses malalties com són ara, entre altres:
- La pesta transmesa a través de les puces.
- El tifus transmès a través de les puces i possiblement a través dels excrements i l’orina.
- Diverses febres transmeses per mossegades de rates o a través de paparres.
- Hantavirus per la presència d’orina de rata a l’aigua o als aliments.
- La triquinosi per menjar carn de porc poc cuinada.
- La salmonel·losi per contaminació d’aliments per excrements de rata.
- La toxoplasmosi per menjar carns poc cuinades, o contacte amb terra, aigua o aliments contaminats.picada de mosquits flebòtoms.
- La leishmaniosi per la picada de mosquits flebòtoms.
- Els àcars de les rates que donen lloc a dermatitis quan ataquen persones.
El cicle reproductor de la rata negra varia en funció del seu tipus de vida, i la podem trobar tant a l’interior dels habitacles de les persones com a l’exterior. Així, els individus que habiten a l’exterior presenten un cicle estacional, mentre que els individus que habiten a l’interior de les edificacions, presenten activitat sexual constant al llarg de tot l’any.
En general, la rata negra arriba a la maduresa sexual als 3–5 mesos d’edat i les femelles tenen una gestació mitjana de 22 dies. Les rates en néixer són cegues i no tenen pèl; el pèl apareix aproximadament el setè dia i els ulls s’obren al cap de 12–14 dies. Les petites rates deslleten entre les 3 i 4 setmanes.
La mitjana d’embrions per gestació és de 8,5 amb un màxim d’11, i una pot tenir entre 4 i 6 gestacions l’any. En condicions naturals, els adults viuen generalment entre 9 i 12 mesos.
Una rata negra requereix entre 14 i 28 g d’aliment i 30 ml d’aigua cada dia, i produeix entre 30 i 180 excrements i 16 ml d’orina al dia. Malgrat que la rata negra és omnívora, prefereix les fruites, els vegetals i els cereals. Quan una rata troba una font d’aliment que li agrada, en menjarà fins a atipar-se, i tornarà al mateix lloc en successives ocasions. Les rates també necessiten una font directa d’aigua. La rata negra es desplaça fins a una distància de 30–50 m per buscar aliment i/o aigua.
Les rates tenen principalment hàbits nocturns, posseeixen una visió molt limitada i són cegues als colors, però l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte (pèls del bigotis) estan molt desenvolupats. Corren, escalen, salten molt bé (0,9 m verticalment i 1,3 m horitzontalment) i, si es veuen forçades, també poden nedar bastant bé. Malgrat que constantment exploren el seu voltant, són molt cauteloses i desconfien de qualsevol objecte nou o canvi del seu entorn.
A l’exterior, la rata negra prefereix nidificar en llocs elevats com ara arbres, plantes penjants, cornises de les teulades, malgrat que ocasionalment es poden trobar sota la vegetació al voltant dels edificis. Perquè aquesta rata pugui passar a l’interior de les edificacions necessita obertures, almenys de 12 mm. A l’interior, la rata negra prefereix nidificar a les parts altes de les structures (àtics, forats en teulades i parets, a les bigues de l’edificació, etc.), però també la podem trobar a les parts inferiors de les edificacions, així com, de forma ocasional, als soterranis i al clavegueram. Són animals socials, però menys que la rata comuna (Rattus rattus), per això hi pot haver diferents nius en una àrea concreta.
Aquestes mesures es basen principalment en mètodes d’exclusió i sanejament.
Exclusió
Els mètodes d’exclusió consisteixen a modificar l’estructura de l’edifici per prevenir l’entrada de les rates. Qualsevol obertura superior a 12 mm s’haurà de tapar amb materials resistents a les rates. Marges de portes i finestres, orificis d’entrada de canonades, orificis de ventilació, etc., són possibles punts d’entrada de les rates a les edificacions i, per tant, s’hauran de protegir. Els desguassos de les edificacions també són punts on hi ha d’haver sifons que evitin l’entrada de les rates. Els arbres a prop de les edificacions són una altra via d’entrada d’aquesta rata a les edificacions.
La rata negra pot saltar des d’un arbre que estigui a més de 2 metres de l’edificació si hi ha branques per sobre de la teulada.
Sanejament
El sanejament és l’altra mesura preventiva per a un correcte control de les rates. Les rates, com tots els animals, tenen tres requeriments primaris per viure: aliment, aigua i refugi.
L’eliminació d’alguns o de tots aquests requeriments forçarà les rates a marxar. Retirar els materials de rebuig com ara runa, piles de restes de fustes, fullaraca o restes de la poda d’arbres, piles de sacs vells, maquinària gran abandonada (tractors, remolcs, cotxes), piles de llenya, etc., reduirà molt els llocs on les rates es puguin refugiar. Igualment, mantenir els aliments per als animals de companyia o altres aliments en contenidors de metall o vidre, recollir la fruita caiguda dels arbres que envolten l’edificació, mantenir els contenidors d’escombraries tapats, etc., evitarà que les rates obtinguin l’aliment.
Trampes
Hi ha diferents tipus de trampes per controlar les rates: el clàssic parany, les trampes de captura múltiple en viu i les trampes adhesives.
Les trampes s’han de col·locar en els llocs que freqüenten. Com que les rates són animals de costums fixos acostumen a passar pels mateixos llocs i és en aquests punts on cal situar les trampes. Com ja s’ha comentat anteriorment, les rates són molt cauteloses i desconfiades, per això pot passar ben bé una setmana abans que la rata no s’aproximi a la trampa. En moltes ocasions la presència d’aliment, pot fer que la rata caigui més ràpidament dins la trampa.
Ultrasons
Els ultrasons s’utilitzen actualment en el control de poblacions de rosegadors, però la seva aplicació té nombrosos problemes. Els animals es poden acostumar a l’ultrasò. Els ultrasons
no poden eliminar les poblacions de rates si continuen trobant aliment, aigua o refugi. Els ultrasons són fàcilment reflectits i es generen llocs on els ultrasons no arriben; d’aquesta manera les rates dirigeixen les seves activitats cap a aquests espais.
Depredadors
Gats i gossos domèstics poden ajudar a controlar poblacions de rosegadors en algunes situacions, però són més efectius prevenint una infestació que eliminant una població de rates ja establerta.
Esquers rodenticides
Els esquers rodenticides, normalment es formulen com a blocs, grànuls, pols o líquids, aquests últims són molt eficaços on l’aliment per a les rates és abundant.
Quant a la seva composició es poden diferenciar entre els anticoagulants, el colecalciferol i l’alfa-cloralosa:
1. Anticoagulants. Els anticoagulants interrompen els mecanismes de coagulació de la sang.
En funció de la seva forma d’actuació es poden diferenciar dos tipus d’anticoagulants:
• Els de dosi múltiple, en què és necessari que el rosegador mengi de l’esquer diverses vegades perquè rebi la dosi letal. També es coneixen com a anticoagulants de primera generació. Alguns exemples són la warfarina (cumarina) i la clorofacinona (indandiona).
• Els de dosi única, en què per obtenir l’efecte letal acostuma a ser suficient una sola dosi del producte. Alguns exemples són les cumarines de segona generació, com la bromadiolona, el brodifacum i el difenacum.
2. Colecalciferol (vitamina D3). És un rodenticida de dosi única i el seu efecte tòxic es basa a provocar una hipercalcèmia.
RATOLINS
Poden transmetre malalties molt importants. Malmeten les instal·lacions, aliments, etc.
Nom vulgar: Ratolí domèstic
Nom llatí: Mus musculus
Ordre: Rodentia
Família: Muridae
Mida en mm: 73–102 (cap i cos) 68–99 (cua)
Reconeixement: El ratolí domèstic és un rosegador de talla petita i d’aparença gràcil, amb un pes entre 12,5 i 29 g.
- RECONEIXEMENT
- DETECCIÓ i SEGUIMENT
- DANYS i PROBLEMÀTICA SANITÀRIA
- CICLE BIOLÒGIC
- MESURES CORRECTORES i/o PREVENTIVES
- MESURES DE CONTROL ACTIU
El ratolí domèstic és un rosegador de talla petita i d’aparença gràcil, amb un pes entre 12,5 i 29 g (Foto 1). Els adults presenten una coloració variable; grisa fosca o grisa – marronosa fosca a la part dorsal i una mica més clara a la part ventral.
El cap presenta un musell punxegut, ulls petits i negres i orelles petites i arrodonides (Foto 2). La cua amb pèls curts i fins, és llarga (més o menys de la mateixa longitud que el cap i el cos junts). El ratolí domèstic únicament es pot confondre amb els individus joves de la rata comuna (Rattus norvegicus) o de la rata negra (Rattus rattus). Es poden diferenciar veient la figura 1. Els excrements del ratolí domèstic tenen una longitud entre 3 i 6 mm i els extrems són punxeguts (Foto 3); aquests excrements es podrien confondre amb els de les rates, especialment amb els de la rata negra, que també tenen els extrems punxeguts, o amb els excrements de la panerola Periplaneta americana.
Per diferenciar-los s’ha de tenir en compte que els excrements de ratolí són molt més petits (3–6 mm) que els de la rata negra (12–13 mm) i més grans que els de la panerola americana (1 mm); a més, aquests últims tenen unes arestes que els excrements de ratolí no tenen (figura 2).
El ratolí domèstic és el rosegador més comú a l’interior dels habitatges de les persones. Per detectar la seva presència, es poden observar els símptomes següents: • Marques de rosegades o forats en diverses estructures. A causa del continu creixement dels seus incisius (Foto 4) han de rosegar contínuament per desgastar-los, cosa que provoca un deteriorament de nombroses estructures (portes, mobles, parets, cables elèctrics, etc.)
• Excrements de longitud entre 3–6 mm i els extrems punxeguts (figura 2). Els excrements frescos són tous i humits, mentre que els excrements vells són secs i durs. Els ratolins defequen contínuament, mentre caminen, i especialment quan mengen, per això la seva presència ens indicarà els punts de màxima activitat, on s’hauran de concentrar els esforços per tenir-los controlats.
• Petjades, generalment amb unes empremtes anteriors més petites amb 4 dits, i unes altres, de més grans, amb 5 dits (Foto 5). Per detectar l’activitat dels rosegadors es pot espolsar amb farina el terra per on se sospita que hi ha activitat i, si hi ha ratolins, se’n podran observar les petjades.
• Sendes a l’interior de les edificacions que es manifesten com marques de greix per fregament a les superfícies verticals dels racons per on acostumen a passar els ratolins.
• Aliments menjats: són pràcticament omnívors, però prefereixen les llavors i els cereals.
• Sorolls que produeixin els ratolins quan rasquen, roseguen o lluiten durant la nit.
Els ratolins no generen una problemàtica sanitària tan important com la rata comuna (Rattus norvegicus) o la rata negra (Rattus rattus); no obstant això, com la resta de rosegadors, són reservoris de diversos d’organismes infecciosos, els quals, si es transmeten a l’home o a poblacions d’animals domèstics, poden causar diverses malalties com són ara, entre altres, les següents:
• El tifus, transmès a través de les puces i possiblement a través dels excrements i l’orina.
• Diverses febres transmeses per mossegades de ratolins o a través de paparres.
• Hantavirus, per la presència d’orina de ratolins a l’aigua o als aliments.
• La salmonel·losi, per contaminació d’aliments per excrements de ratolins.
• Els àcars dels ratolins, que donen lloc a dermatitis quan ataquen persones.
• Al·lèrgies provocades per les proteïnes al·lergògenes (prealbúmina) presents principalment a l’orina i la pell dels ratolins. Recentment s’ha pogut comprovar que els tres agents al·lèrgens generadors d’asma més importants a l’interior dels habitatges humans són, per ordre d’importància: els àcars, les paneroles i l’orina dels ratolins.
Els ratolins domèstics arriben a la maduresa sexual als 35 dies d’edat i les femelles tenen una gestació mitjana de 19 dies (18–21 dies). Els petits ratolins en néixer són cecs i no tenen pèl; es deslleten al cap de 3–4 setmanes. La mitjana d’embrions per gestació és 6,8 (poden variar entre 3 i 9) i una femella pot tenir unes 8 gestacions a l’any.
En condicions naturals, els adults viuen generalment menys d’un any, però hi ha dades de supervivència de ratolins de més de 6 anys. Un ratolí domèstic requereix uns 2,8 g d’aliment sec i 1,5 ml d’aigua cada dia (que normalment obté dels aliments). Produeix uns 50 excrements al dia.
Malgrat que els ratolins domèstics són pràcticament omnívors (mengen quasi de tot el que és al seu abast), prefereixen les llavors i els cereals. Els seus hàbits alimentaris són diferents dels de les rates.
Quan el ratolí troba una font d’aliment, únicament en menja una petita quantitat i continua buscant noves fonts, d’on tornarà a menjar una petita part. Tenen dos períodes principals d’alimentació; al crepuscle i a l’alba, i molts altres petits períodes entremig. Els ratolins normalment obtenen dels aliments l’aigua que necessiten, però també poden beure directament aigua, especialment quan mengen aliments amb elevat contingut proteic i baix contingut d’aigua.
Si poden triar, prefereixen beure aigua ensucrada que no pas aigua sense sucre. Els ratolins són fonamentalment crepusculars i nocturns, malgrat que és possible veure de forma esporàdica ratolins en ple dia. Són animals molt socials (amb una gran jerarquització) i territorials, la qual cosa genera lluites entre els individus del grup i especialment amb els individus de fora.
L’amplitud del territori varia en funció, principalment, de la disponibilitat d’aliment i refugi, però generalment no és massa gran. En condicions òptimes, els ratolins no s’allunyaran més d’1,2 a 1,5 m del seu niu i normalment no van més enllà de 15 m. Són molt curiosos i contínuament exploren el seu territori cercant qualsevol objecte nou o possible canvi del seu entorn.
Si cal, poden establir noves rutes. Posseeixen una visió molt limitada: no poden veure més enllà de 15 cm i són cecs als colors, però l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte (pèls del bigotis) estan molt desenvolupats. Són excel·lents escaladors i corren i salten molt bé: poden saltar en alçada més de 30 cm i saltar des de més de 2,5 m del terra sense fer-se mal (Foto 6).
Malgrat que tenen capacitat per nedar, si poden, prefereixen evitar-ho. Els ratolins acostumen a nidificar a l’interior de les edificacions; poden passar per obertures superiors a 6 mm. Prefereixen fer el niu en llocs foscos, tranquils i solitaris, on hi hagi suficients aliments i materials per fer el niu (roba, cartró i paper, cotó, materials aïllants de construcció, etc.) i no siguin molestats.
Aquestes mesures es basen principalment en mètodes d’exclusió i sanejament.
Exclusió:
Els mètodes d’exclusió consisteixen a modificar l’estructura de l’edifici per Foto 6: Mus musculus prevenir l’entrada dels ratolins. Qualsevol obertura superior a 6 mm s’haurà de tapar amb materials resistents als ratolins. Marges de portes i finestres, orificis d’entrada de canonades, orificis de ventilació, etc., són possibles punts d’entrada dels ratolins a les edificacions i, per tant, s’hauran de protegir.
Sanejament:
El sanejament és l’altra mesura preventiva per a un control correcte dels ratolins. Els rosegadors, com tots els animals, tenen tres requeriments primaris per viure: aliment, aigua i refugi.
L’eliminació d’alguns o de tots aquests requeriments forçarà els ratolins a marxar. Retirar els materials de rebuig com ara runa, piles de restes de fustes, fullaraca o restes de la poda d’arbres, piles de sacs vells, maquinària gran abandonada (tractors, remolcs, cotxes), piles de llenya, etc., reduirà molt els llocs on els ratolins es puguin refugiar. Igualment, mantenir els aliments per als animals de companyia o altres aliments en contenidors de metall o vidre, mantenir els contenidors d’escombraries tapats, etc., evitarà que els ratolins obtinguin l’aliment.
Trampes
Hi ha diferents tipus de trampes per controlar rosegadors: el clàssic parany, les trampes de captura múltiple en viu i les trampes adhesives. Les trampes s’han de col·locar en els llocs que freqüenten i, com que els ratolins es mouen en un radi d’acció petit, les trampes s’hauran de col·locar a una distància màxima entre elles d’1,5 a 2 m.
Per raó que els ratolins són animals molt curiosos, si es mouen els objectes al voltant d’on es col·loquen les trampes, això farà que els ratolins explorin per establir noves rutes i puguin caure a les trampes, fent aquest mètode de control més efectiu. En moltes ocasions la presència d’aliment que tinguin una especial atracció per als ratolins (cacauets salats, prunes panses, etc.) també pot fer que caiguin més ràpidament dins la trampa.
Els ratolins tenen un comportament diferent de les rates davant un objecte nou, com pot ser una trampa. La rata és cautelosa i pot passar una setmana abans que no s’acosti a la trampa; per contra, els ratolins són molt curiosos i generalment s’aproparan a la trampa durant la primera nit. Per això, si la trampa no ha estat efectiva després de 48 hores, s’hauria de canviar la seva situació.
Ultrasons
Els ultrasons s’utilitzen actualment en el control de poblacions de rosegadors, però la seva aplicació té nombrosos problemes. Els animals es poden acostumar a l’ultrasò. Els ultrasons no poden eliminar les poblacions de ratolins si aquests continuen trobant aliment, aigua o refugi.
Els ultrasons són fàcilment reflectits, i es generen llocs on els ultrasons no arriben; d’aquesta manera els ratolins dirigeixen les seves activitats cap a aquests espais.
Depredadors
Gats i gossos domèstics poden ajudar a controlar poblacions de rosegadors en algunes situacions, però són més efectius prevenint una infestació que eliminant una població ja establerta.
Esquers rodenticides
esquers líquids són molt eficaços, especialment si són ensucrats, quan els ratolins mengen aliments amb baix contingut d’aigua i/o viuen en llocs amb elevada temperatura, on els requeriments d’aigua són més grans. Quant a la seva composició es poden diferenciar entre els anticoagulants, el colecalciferol i l’alfa-cloralosa:
1. Anticoagulants. Els anticoagulants interrompen els mecanismes de coagulació de la sang. En funció de la seva forma d’actuació es poden diferenciar dos tipus d’anticoagulants:
• Els de dosi múltiple, en què és necessari que el rosegador mengi de l’esquer diverses vegades perquè rebi la dosi letal. També es coneixen com a anticoagulants de primera generació. Alguns exemples són la warfarina (cumarina) i la clorofacinona (indandiona).
• Els de dosi única, en què per obtenir l’efecte letal acostuma a ser suficient una sola dosi del producte.
Alguns exemples són les cumarines de segona generació, com la bromadiolona, el brodifacum i el difenacum.
2. Colecalciferol (vitamina D3). És un rodenticida de dosi única i el seu efecte tòxic es basa a provocar una hipercalcèmia.
3. Alfa-cloralosa. També és un rodenticida de dosi única que provoca la depressió del sistema nerviós central, mentre que a dosis més elevades s’associa a una hiperexcitació del sistema nerviós perifèric. Independentment del rodenticida que es faci servir, s’ha d’aplicar de forma segura.
Cal posarlo sempre en àrees inaccessibles per als nens i els animals domèstics. En cas contrari, s’han de situar en caixes de seguretat que impedeixin l’accés de persones i altres animals. Per raó del diferent comportament dels ratolins respecte de les rates, quan es fa un control de ratolins, els esquers s’han de col·locar a molts punts diferents amb petites quantitats d’aliment; d’aquesta manera s’augmenta la probabilitat de contacte amb el ratolí i el seu consum. Si un esquer no ha estat tocat després de 48 h de la seva col·locació, caldria canviarlo de lloc ja que molt probablement els ratolins es troben en un altre indret.